VINEAE SUPPLICIUM

Ens mena d’un tancat a l’altre, tot fent de guia per un seductor viarany mediterrani de terra cultivada. Primer ens va deixar bocabadats en dir-nos, sense més paraula que el color, la formosor esgrogueïda, o verdejant, de les figueres; ara, amb un llenguatge innovador, concentra l’atenció en el turment dels ceps i ens acosta a l’antítesi de la línia recta expressada en el vi espera ser.

«Ni terra prop de torrent, ni casa prop de convent, ni vinya ran de camí», diuen tres vells consells explicitats en un sol dictat. Doncs, no facem cas del darrer i entrem en cos i ànima dins una cridanera absència de verdor de pàmpols i d’ufanosos brulls segarrians al costat del mar. Hom diria, tot contemplant el ventall d’aquesta nova etapa pictoagrària, que el fullam, que no hi és, ha estat equiparat a la bellesa postissa i desestimat, perquè allò que realment importa és l’estructura que pateix per fructificar i la fruita mateixa, que no és precisament el voluptuós raïm de les bacanals romanes, sinó més tost un producte de baix preu a una plaça convencional, que va a l’alça en el mercat de la bellesa i de la sensibilitat.

Cal parar esment en el fet que Andreu Maimó no pinta ni esculpeix mallols, sinó parrals xarucs i garruts, perquè els vegetals deuen ser com els humans, que són obres acabades en alcançar el capcimal de la vida. Els ceps, recaragolats i derrotits, poden donar encara saborosos fruits, de la mateixa manera que ho pot fer l’home en assolir, corbat cap a la terra d’on procedeix, la senectud. Però si el fruit minva i és pansit com la tremolosa polpa d’un ancià, el cep, en arribar a la terça edat, privat del dret d’introduir res a l’urna, és arrencat del terrer nadiu sense contemplacions i enviat al mortal asil del foc. Tot, en conjunt, és com una rèplica del camp mallorquí, en lenta agonia d’insistent romboll terminal, enyorós de saba novella i de frec multiplicat de vermadores.

Rere la vinya i el seu producte liquat hi ha un fardell immens de cultura mediterrània. Per comprovar la importància històrica del conreu, basta pegar una ullada a les vinyetes que ornamenten la joia cartogràfica del mapa Despuig. A nombroses poblacions resta patent l’activitat enològica i es destrien estris arcaics relacionats amb l’elaboració i el transport, tals com un carro porrerenc, de roda plena, amb la sarrieta corresponent, tot carregat de bocois. Fins i tot s’hi poden espigolar noms de varietats de raïm o de vi: muntona a Pollença i malvasia a Esporles. Al rectangle que correspon a Banyalbufar, un pagès embotella el contengut de sis bótes etiquetades amb les següents inscripcions, que transcric seguint l’ortografia original: mollà, giró, pàmpol rosad, tinto, malvasia, moscatel.

Xerrunyar de la vinya és parlar del vi. Des que el patriarca bíblic va experimentar el llast de la gatera, l’home ha creat quasi un culte relacionat amb el preciós líquid que trascolen els ceps, un xarop tengut en alta estima pels qui en saben assaborir les qualitats i els matisos. El besavi del meu fillol diu que va deixar de beure aigua quan va tastar el suc de parra. Mn. Llorenç Riber, a La minyonia d’un infant orat, conta com un dels oncles del protagonista deia, com a renec habitual: «-mal viatge el qui fa panses, com no ho fa tot vi». Tothom recomana evitar els excessos, ja que l’embriaguesa té resultats del tot imprevisibles: d’un coterrani meu, deien, un vespre que havia begut molt, que no arribaria a casa seva, situada al cap d’amunt del carrer des Rafalet, però s’equivocaren del tot, ja que passà de llarg i arribà a ses Regadores, allunyades uns centenars de metres fora de la població. Amb la prudència que el caracteritza, el savi campaner Joan Veny pensa que «el vi, com el mar, és un gran educador de la llibertat. Podem beure’n a plaer. Només el seny marca la mesura, la dosi convenient, que ens porti a l’alegria, però no a l’èxtasi».(1)

«Tumultuosa res est ebrietas», repeteix Francesc Eiximenis citant un proverbi de Salomó. A l’èxtasi ens condueix tanmateix l’exposició d’Andreu Maimó, la qual, òbviament, no contempla el producte embotellat de la vinya, sinó la vinya mateixa, una plantació d’encuny felanitxer, com la que conrea en els galters ondulats d’una terra generosa l’amo en Gabriel de Binifarda, formada per un regiment de ceps immersos dins un vocabulari catalanesc, quasi lliure d’interferències, arcaïtzant, d’ampelònims que encoixinen la boca de dolçor i unten l’oïda de sonoritat: argamussa, cardinal, granatxa de s’Horta, jaumet, valenç blanc, cagat, fressa, fogoneu, pansa, francesillo, mansès, calop, giró, moscatell, manto negro, callet, vinater, etc. (2)

En contemplar la inclinació d’Andreu envers els peus decrèpits dels vegetals malmesos pel pas de les llunes, danyats per les inclemències de la natura i de vegades pel poc esment dels homes i del bestiar, hom diria que té present l’adagi que magnifica l’envelliment: «amic i vi, com més vell més fi». El brou generat per tan retorçuda llenya ha d’acumular aniversaris empresonat dins la fusta arquejada del roure per tal d’agafar cos, tal com es confita l’amistat, amb les voltes de la roda del temps, dins els cossos, cada cop més vinclats, de les persones. El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé com una síntesi de les dificultats de l’existència. La saba ha de recórrer sendes tortuoses, obrint-se pas entre els esculls dels grops per donar vida a les sarments i a les adhesives banyes helicoïdals i ha d’esquivar crosteres de nafres mig curades i bastions inexpugnables d’insectes subcutanis, per poder arrodonir-se en calops que, malgrat l’esforç, sovint s’allunyen de l’ideal de perfecció i congrien singlons pansits que obren en detriment del producte acabat. Segons el meu parer, Andreu, escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre els laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa, «de rates mortes, treu moixos vius».

-Cosme Aguiló

Exposició itinerant

2005 • Vinae Supplicium:

• Casa Municipal de Cultura de Felanitx.

(Mallorca).

• Es Molí.

(Porreres, Mallorca).

• Torre de Ses Puntes.
(Manacor, Mallorca).

2006 • ‘Vineae supplicium’. Auditori Sa Maniga.
(Cala Millor, Mallorca).

• ‘Vineae supplicium’.
(Sant Llorenç des Cardessar, Mallorca).

2008 • ‘Vineae supplicium’. Espai Mallorca.
(Barcelona). 2008-11-4

• ‘Vineae supplicium’. Joan Oliver Mateu Galeria d’art.
(Palma, Mallorca).

• ‘Vineae supplicium’.
(Santanyí, Mallorca).

A l’espai Mallorca 2008

 Joan Oliver Mateu Galeria d’art, 2008

VINEAE SUPPLICIUM

Ens mena d’un tancat a l’altre, tot fent de guia per un seductor viarany mediterrani de terra cultivada. Primer ens va deixar bocabadats en dir-nos, sense més paraula que el color, la formosor esgrogueïda, o verdejant, de les figueres; ara, amb un llenguatge innovador, concentra l’atenció en el turment dels ceps i ens acosta a l’antítesi de la línia recta expressada en el vi espera ser.

«Ni terra prop de torrent, ni casa prop de convent, ni vinya ran de camí», diuen tres vells consells explicitats en un sol dictat. Doncs, no facem cas del darrer i entrem en cos i ànima dins una cridanera absència de verdor de pàmpols i d’ufanosos brulls segarrians al costat del mar. Hom diria, tot contemplant el ventall d’aquesta nova etapa pictoagrària, que el fullam, que no hi és, ha estat equiparat a la bellesa postissa i desestimat, perquè allò que realment importa és l’estructura que pateix per fructificar i la fruita mateixa, que no és precisament el voluptuós raïm de les bacanals romanes, sinó més tost un producte de baix preu a una plaça convencional, que va a l’alça en el mercat de la bellesa i de la sensibilitat.

Cal parar esment en el fet que Andreu Maimó no pinta ni esculpeix mallols, sinó parrals xarucs i garruts, perquè els vegetals deuen ser com els humans, que són obres acabades en alcançar el capcimal de la vida. Els ceps, recaragolats i derrotits, poden donar encara saborosos fruits, de la mateixa manera que ho pot fer l’home en assolir, corbat cap a la terra d’on procedeix, la senectud. Però si el fruit minva i és pansit com la tremolosa polpa d’un ancià, el cep, en arribar a la terça edat, privat del dret d’introduir res a l’urna, és arrencat del terrer nadiu sense contemplacions i enviat al mortal asil del foc. Tot, en conjunt, és com una rèplica del camp mallorquí, en lenta agonia d’insistent romboll terminal, enyorós de saba novella i de frec multiplicat de vermadores.

Rere la vinya i el seu producte liquat hi ha un fardell immens de cultura mediterrània. Per comprovar la importància històrica del conreu, basta pegar una ullada a les vinyetes que ornamenten la joia cartogràfica del mapa Despuig. A nombroses poblacions resta patent l’activitat enològica i es destrien estris arcaics relacionats amb l’elaboració i el transport, tals com un carro porrerenc, de roda plena, amb la sarrieta corresponent, tot carregat de bocois. Fins i tot s’hi poden espigolar noms de varietats de raïm o de vi: muntona a Pollença i malvasia a Esporles. Al rectangle que correspon a Banyalbufar, un pagès embotella el contengut de sis bótes etiquetades amb les següents inscripcions, que transcric seguint l’ortografia original: mollà, giró, pàmpol rosad, tinto, malvasia, moscatel.

Xerrunyar de la vinya és parlar del vi. Des que el patriarca bíblic va experimentar el llast de la gatera, l’home ha creat quasi un culte relacionat amb el preciós líquid que trascolen els ceps, un xarop tengut en alta estima pels qui en saben assaborir les qualitats i els matisos. El besavi del meu fillol diu que va deixar de beure aigua quan va tastar el suc de parra. Mn. Llorenç Riber, a La minyonia d’un infant orat, conta com un dels oncles del protagonista deia, com a renec habitual: «-mal viatge el qui fa panses, com no ho fa tot vi». Tothom recomana evitar els excessos, ja que l’embriaguesa té resultats del tot imprevisibles: d’un coterrani meu, deien, un vespre que havia begut molt, que no arribaria a casa seva, situada al cap d’amunt del carrer des Rafalet, però s’equivocaren del tot, ja que passà de llarg i arribà a ses Regadores, allunyades uns centenars de metres fora de la població. Amb la prudència que el caracteritza, el savi campaner Joan Veny pensa que «el vi, com el mar, és un gran educador de la llibertat. Podem beure’n a plaer. Només el seny marca la mesura, la dosi convenient, que ens porti a l’alegria, però no a l’èxtasi».(1)

«Tumultuosa res est ebrietas», repeteix Francesc Eiximenis citant un proverbi de Salomó. A l’èxtasi ens condueix tanmateix l’exposició d’Andreu Maimó, la qual, òbviament, no contempla el producte embotellat de la vinya, sinó la vinya mateixa, una plantació d’encuny felanitxer, com la que conrea en els galters ondulats d’una terra generosa l’amo en Gabriel de Binifarda, formada per un regiment de ceps immersos dins un vocabulari catalanesc, quasi lliure d’interferències, arcaïtzant, d’ampelònims que encoixinen la boca de dolçor i unten l’oïda de sonoritat: argamussa, cardinal, granatxa de s’Horta, jaumet, valenç blanc, cagat, fressa, fogoneu, pansa, francesillo, mansès, calop, giró, moscatell, manto negro, callet, vinater, etc. (2)

En contemplar la inclinació d’Andreu envers els peus decrèpits dels vegetals malmesos pel pas de les llunes, danyats per les inclemències de la natura i de vegades pel poc esment dels homes i del bestiar, hom diria que té present l’adagi que magnifica l’envelliment: «amic i vi, com més vell més fi». El brou generat per tan retorçuda llenya ha d’acumular aniversaris empresonat dins la fusta arquejada del roure per tal d’agafar cos, tal com es confita l’amistat, amb les voltes de la roda del temps, dins els cossos, cada cop més vinclats, de les persones. El cep, en l’obra d’Andreu Maimó, esdevé com una síntesi de les dificultats de l’existència. La saba ha de recórrer sendes tortuoses, obrint-se pas entre els esculls dels grops per donar vida a les sarments i a les adhesives banyes helicoïdals i ha d’esquivar crosteres de nafres mig curades i bastions inexpugnables d’insectes subcutanis, per poder arrodonir-se en calops que, malgrat l’esforç, sovint s’allunyen de l’ideal de perfecció i congrien singlons pansits que obren en detriment del producte acabat. Segons el meu parer, Andreu, escodrinyant la bellesa de la imperfecció, ens fa badar els ulls i ens meravella amb coses que mai no havíem vist, de tan prop com les teníem i recercant constantment dins els capricis de la natura humanitzada, ara entre els laments feixucs i les angoixes sanglotants de vinyes en decadència, aixeca castells de bellesa amb altes torres d’engrescadora llum. Com deia la meva àvia Rosa, «de rates mortes, treu moixos vius».

Cosme Aguiló